Compte amb els pares!

Els pares haurien de criar els nens fins als setze anys. Més enllà d’aquí ja no els hauria d’estar permès tenir-los per que és quan els pares ja són massa grans i comencen a ser perjudicials per als fills. El govern els hauria de rescatar i posar sota la tutela d’una persona encara jove, per que no es malmetin. A més, abans de poder quedar-se embarassats, els pares haurien de passar un test psicològic i d’aptitut per que no caiguéssin les criatures en mans de pares perturbats, ignorants, lelos, inútils… Especialment la mare, hauria de passar una prova més forta, per que les dones són unes desequilibrades i unes histèriques.

Un cas molt especial és el dels adults que per una o altra raó tornen a casa dels pares. Aquests hauran de ser sotmesos a observacions setmanals per comprovar com avança la convivència i el grau d’amargura que els vells dipositen en el fill, que segur sosté totes les seves neures, especialment si tan sols viu la mare.

Content cap a Igualada, per conèixer una mica l’Albert

Clica per descarregar el text complert

I finalment m’he donat la pallissa d’anar a Igualada, esperar unes quantes hores i tornar ben de nit. La trobada a la llibreria Aqualata ha estat a les 19:30. Tan sols entrar ja he sentit parlar la mare de l’Albert i l’he vist a ell que venia fent rodar la seva cadira. Rialler i feliç com sempre, ha relatat una mica les seves aventures, riscs inclosos.  He comprat un dels seus llibres, que m’ha dedicat. Ara a llegir-lo.

Ha sigut un plaer i un estímul conèixer-lo! És estrany dir-ho per la situació d’impediment en què es troba, però tant de bo jo fos ell.

Tornar a la casa del doctor

Aquest matí he anat a pagar per una obra que un paleta m’ha fet a casa. És un home baix i espavilat, que parla molt de pressa. Jo quasi que no l’entenc i li vaig fent que si tota l’estona. Viu en una casa antiga que havia sigut d’un metge. Té una bona entrada i una escala ben àmplia, però a dintre està tot vell i polsegós, encara que es nota que antigament havia estat decorada amb bon gust i sense escatimar-hi diners. M’ha dit la meva mare que el metge que hi havia viscut antigament li va deixar la casa tal qual en anar-se’n a viure a Vimbodí, i que encara està igual. El senyor m’ha fet passar a la cambra que fa servir de despatx (l’antic consultori del doctor). He trobat l’estància tant deixada com la resta de la casa que he pogut veure. A destacar, dues taules plenes de pols i moltes moltes coses a sobre i un retrat enorme de José Antoniu Primu de Rivera penjat de la paret. Em pregunto si el falangista és el paleta o era el metge? En realitat, no m’estranyaria que aquest home no s’hagués adonat encara de qui es el tipus del retrat…

M’ha agradat tornar a aquesta casa. La darrera vegada va ser per raons mèdiques: havia d’anar de colònies a Molinos (Vall Fosca) i era requerit que fos vacunat.  El doctor va dir -Te la posaré a l’orella, tu bufa que no sentiràs res. I no vaig sentir absolutament res, res! No m’ho podia creure i, avui encara no em puc creure que em punxés. No m’ho crec! Per mi que me’n vaig anar de colònies sense vacunar-me! Penso en com d’innocent és tot quan ets canalla.